Modes grecs

Els modes grecs són una organització de sons descendents (que van des d'un so agut fins a un de més greu) establint distàncies d'un to o de mig to entre els set sons que els formen.[1] Els seus noms deriven dels subgrups grecs (doris), una petita regió en el centre de Grècia (Lòcrida), i alguns pobles veïns (no grecs) d'Àsia Menor (lidis, frigis). L'associació d'aquests noms ètnics amb l'espècie d'octava sembla precedir Aristoxen, que va criticar la seva aplicació als tonoi per part de teòrics anteriors a qui ell va anomenar Harmonicistes.[2]

Modes grecs antics

Els modes grecs antics (o escales gregues) segons la tradició d'Aristoxen de Tàrent van ser:[3][4]

  • Mode dòric: hypate meson–nete diezeugmenon (mi′–mi″)
  • Mode locri (comú), o Mode hipodòric: mese–nete hyperbolaion or proslambnomenos–mese (la′–la″ or la–la′)
  • Mode frigi: lichanos hypaton–paranete diezeugmenon (re′–re″)
  • Mode hipofrigi: lichanos meson–paranete hyperbolaion (sol′–sol″)
  • Mode lidi: parhypate hypaton–trite diezeugmenon (do′–do″)
  • Mode hipolidi: parhypate meson–trite hyperbolaion (fa′–fa″)
  • Mode mixolidi: hypate hypaton–paramese (si–si′)

Aquests modes grecs antics van ser col·locats pels teòrics d'una forma ordenada dins d'un context més ampli (Sistema perfecte més gran). Encara que els modes eren una sèrie d'escales de set notes diatòniques (és a dir, amb cinc tons sencers i dos semitons), el nucli del sistema de so va ser el tetracord -un grup de quatre notes consecutives (com, de do a fa al piano) que comprèn l'interval de quarta.

Fins a l'entrada a l'edat mitjana, les notes estaven organitzades en ordre descendent, el tetracord bàsic que consisteix en dos tons sencers i un semitò: mi-re-do-si. Dos d'aquests tetracords, separats entre si per un to sencer, formant l'anomenat mode dòric: mi-re-do-si la-sol-fa-mi. El mode dòric es va prendre com a base per a la construcció del sistema global. El seu interval d'octava, (format per dos tetracords) es va ampliar afegint-hi un tercer tetracord, la-sol-fa-mi, per la part de dalt i un quart tetracord, mi-re-do-si, per la part de baix. En contrast amb els dos tetracords interiors, que estaven separats per un to sencer, cada tetracord exterior estava vinculat amb l'immediat interior per una nota compartida:[5]

la sol fa mi re do si la sol mi fa do re si.

Depenent de la posició (distància) dels tons interposadats als tetracords, poden ser reconeguts tres gèneres de les set espècies d'octava. El gènere diatònic (compost de tons i semitons), el gènere cromàtic (semitons i una tercera menor), i el gènere enharmònic (amb una tercera major i dos quarts o diesis).[6] L'interval de quadratge de la quarta perfecta és fix, mentre que les dos tons interns són mòbils. Dins de les formes bàsiques, els intervals dels gèneres cromàtics i diatònics es feien variar respectivament, en tres i dos "matisos" (o chroai ).[7]

Característiques

No s'ha de confondre els modes grecs amb els modes gregorians, encara que aquests siguin derivats dels anteriors.

Escales del mode grec (gènere diatònic).
Mode Digitacions
Jònic T 2 3 4 5 6 7 8
Dòric 2 3 4 5 6 7 8 9
Frigi 3 4 5 6 7 8 9 10
Lidi 4 5 6 7 8 9 10 11
Mixolidi 5 6 7 8 9 10 11 12
Eòlic 6 7 8 9 10 11 12 13
Locri 7 8 9 10 11 12 13 14

"La derivació dels significats de tots aquests modes és encara objecte de molta controvèrsia i és l'origen primer de l'"imbroglio des modes"[8]

A diferència dels modes gregorians, en el sistema grec "les harmoniai [modes] no tenia nota final, nota dominant, o les relacions internes que permetin establir una jerarquia de les tensions i punts de descans, tot i que el mese ("nota en el medi") pot haver tingut una funció de la gravetat".[9]

La Guia de Teoria de la Música de Claude Abromont també fa èmfasi que aquests noms provenen d'"una interpretació errònia de la teoria grega".[10] Segons Chailley i Abromont no hi ha relació entre aquests modes i la música antiga, donar-los aquest nom va ser un error de l'edat mitjana, corroborat i continuat el segle xvi[11] amb el teòric Heinrich Loris (Henricus Glareanus), en la seva obra Dodecachordon (1547; Grec dōdeka, “dotze” i chordē, “corda”), en la que va afegir el mode jònic i el mode eòlic, que corresponen respectivament als modes actuals mode major i mode menor.[4]

Modes grecs medievals

L'Església romana d'Orient va desenvolupar en els seus orígens un sistema de vuit modes musicals (oktoekhos), que van servir com a model perquè els teòrics del cant pla medieval europeu desenvolupessin el seu propi sistema de classificació modal a partir del s. IX.[12] De l'èxit d'Occident en sintetitzar aquest sistema amb elements del quart llibre de la sèrie De institutione musica de Boeci va néixer la falsa impressió que els oktoekhi romans d'Orient eren herència directa de l'antiga Grècia.[13] El terme va ser usat originalemte per a designar a una de les harmoniai tradicionals de la teoria musical grega i tenia diversos significats, entre els quals s'incloïa el sentit d'octava formada per vuit sons. Aquest nom va ser pres en el s. II (juntament amb altres sis) per Ptolemeu per a designar els seus set tonoi o tonalitats de transposició. Quatre segles més tard, Boeci va interpretar a Ptolemeu en Llatí, encara amb el sentit de tonalitats de transposició, no escales. Quan es va formular la teoria del cant en el s. XIX aquests set noms més un vuitè mode, Hipermixolidi (més tard modificat a Hipomixolidi), van ser presos novament en el tractat anònim Alia Musica . Un dels comentaris sobre aquest tractat, anomenat Nova Expositio , els va donar per primera vegada el sentit d'espècies d'octaves diatòniques, o escales.[14]

Modes gregorians (vuit modes)

Els vuit modes gregorians o modes eclesiàstics són una còpia dels vuit tons romans d'Orient i van prendre les seves denominacions dels modes grecs. Els modes medievals eren vuit: quatre anomenats modes autèntics-dòric, frigi, lidi i mixolídi- i quatre anomenats modes plagals, que s'obtenien desplaçant una quarta més avall dels anteriors i per això es designen amb el mateix nom que els modes autèntics, però amb el prefix hipo («sota», «baix»)-hipodòric, hipofrigi, hipolidi i hipomixolidi.[15]

Els vuit modes gregorians. La lletra "f" indica "finalis" (Curtis, 1998).
Mode autèntic Àmbit Nota final Tenor
1. dòric re a re re la
3. frigi mi a mi mi do
5. lidi fa a fa fa do
7. mixolidi sol a sol sol re
Mode plagal Àmbit Nota final Tenor
2. hipodòric la a la re fa
4. hipofrigi si a si mi la
6. hipolidi do a do fa la
8. hipomixolidi re a re sol do

Vegeu també

Referències

  1. ↑ David Binning Monro. The Modes of Ancient Greek Music. Elibron.com, 1894, p. 18–. ISBN 9781421213378. 
  2. ↑ Mathiesen 2001a, 6(iii)(d).
  3. ↑ Barbera 1984, 240; Mathiesen 2001a, 6(iii)(d)
  4. ↑ 4,0 4,1 «Ancient-Greek-modes Modes grecs» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  5. ↑ Carles Josep Melcior. Diccionario enciclopédico de la música. Imp. Barcelonesa de Alejandro García, 1859, p. 206–. 
  6. ↑ Cleonides 1965, 35–36
  7. ↑ Cleonides 1965, 39–40; Mathiesen 2001a, 6(iii)(c).
  8. ↑ Chailley, Jacques,L'imbroglio des modes, Leduc,,1960, p.10.
  9. ↑ Claude V. Palisca, Music and Ideas in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Studies in the History of Music Theory and Literature 1 (Urbana: University of Illinois Press, 2006), 77.
  10. ↑ Claude Abromont, Guide de la théorie de la musique, Fayard, 2001, p.203
  11. ↑ Chailley, Jacques, Traité historique d'analyse harmonique, Alphonse Leduc, 1977, p.81; Chailley, Jacques,L'imbroglio des modes, Leduc,,1960, p.70
  12. ↑ Harold S. Powers, "Mode, § II: Medieval modal theory, 2: Carolíngia synthesis, 9th-10th centuries", The New Grove Dictionary of Music and Musicians , second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publications; New York: Grove's Dictionaries of Music, 2001). ISBN 978-1-56159-239-5
  13. ↑ Peter Jeffery, "Oktōēchos", The New Grove Dictionary of Music and Musicians , second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publications, New York: Grove's Dictionaries of music, 2001). ISBN 978-1-56159-239-5
  14. ↑ Harold S. Powers, "Dorian", The New Grove Dictionary of Music and Musicians , second edition, 29 vols., Edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publications, New York: Grove's Dictionaries of Music, 2001): 7: 507. ISBN 978-1-56159-239-5
  15. ↑ Mariano Pérez Gutiérrez. Diccionario de la música y los músicos. Ediciones AKAL, 1985, p. 343–. ISBN 9788470901416. 

Bibliografia

  • Anderson, Warren, and Thomas J. Mathiesen (2001). "Ethos". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and [John Tyrrell. London: Macmillan Publishers.
  • Aristotle. Aristotle's Politics: A Treatise on Government, 1895. , translated from the Greek of Aristotle by William Ellis, M.A., with an introduction by Henry Morley. London, Manchester, and New York: George Routledge and Sons, Ltd.
  • Barbera, André (1984). "Octave Species". The Journal of Musicology 3, no. 3 (July): 229–41.doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00020
  • Barker, Andrew (ed.) (1984–89). Greek Musical Writings. 2 vols. Cambridge & Nova York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-23593-6 (v. 1) ISBN 0-521-30220-X (v. 2).
  • Barton, Louis W. G. (2009). "§ Influence of Byzantium on Western Chant". The Neume Notation Project: Research in Computer Applications to Medieval Chant
  • Bower, Calvin M. (1984). "The Modes of Boethius". The Journal of Musicology 3, no. 3 (July): 252–63.doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00040
  • Carver, Anthony F. (2005). "Bruckner and the Phrygian Mode". Music and Letters 86, no. 1:74–99. doi:10.1093/ml/gci004
  • Chalmers, John H. (1993). of the Tetrachord / Peri ton tou tetrakhordou katatomon / Sectiones tetrachordi: A Prolegomenon to the Construction of Musical Scales[Enllaç no actiu], edited by Larry Polansky and Carter Scholz, foreword by Lou Harrison. Hanover, NH: Frog Peak Music. ISBN 0-945996-04-7
  • Cleonides (1965). "Harmonic Introduction," translated by Oliver Strunk. In Source Readings in Music History, vol. 1 (Antiquity and the Middle Ages), edited by Oliver Strunk, 34–46. New York: Norton.
  • Cooper, Peter (1995). Mel Bay's Complete Irish Fiddle Player. Pacific, Missouri: Mel Bay Publications. ISBN 0-7866-6557-2
  • Cott, Jonathan (1973). Stockhausen: Conversations with the Composer. New York: Simon and Schuster. ISBN 0-671-21495-0
  • Curtis, Liane (1997). "Mode". In Companion to Medieval and Renaissance Music, edited by Tess Knighton and David Fallows. Berkeley: University of California Press. ISBN 0-520-21081-6.
  • Dahlhaus, Carl (1990). Studies on the Origin of Harmonic Tonality. Princeton, New Jersey: Princeton University Press. ISBN 0-691-09135-8.
  • Hoppin, Richard (1978). Medieval Music. The Norton Introduction to Music History. New York: Norton. ISBN 0-393-09090-6.
  • Jowett, Benjamin (1937). The Dialogues of Plato, translated by Benjamin Jowett, 3rd ed. 2 vols. New York: Random House.OCLC 2582139
  • Jowett, Benjamin (1943). Aristotle's Politics, translated by Benjamin Jowett. New York: Modern Library.
  • Mathiesen, Thomas J. (1999). Apollo's Lyre: Greek Music and Music Theory in Antiquity and the Middle Ages. Publications of the Center for the History of Music Theory and Literature 2. Lincoln: University of Nebraska Press. ISBN 0-8032-3079-6.
  • Mathiesen, Thomas J. (2001a). "Greece, §I: Ancient". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan.
  • Mathiesen, Thomas J. (2001b). "Harmonia (i)". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan.
  • Mathiesen, Thomas J. (2001c). "Tonos". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan.
  • Nikodēmos 'Agioreitēs [St Nikodemos of the Holy Mountain] (1836). 'Eortodromion: ētoi 'ermēneia eis tous admatikous kanonas tōn despotikōn kai theomētorikōn 'eortōn, edited by Benediktos Kralidēs. Venice: N. Gluku. Reprinted, Athens: H.I. Spanos, 1961.
  • Palisca, Claude V. (1984). "Introductory Notes on the Historiography of the Greek Modes". The Journal of Musicology 3, no. 3 (Summer): 221–28. doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00010
  • Palisca, Claude V. (2006). Music and Ideas in the Sixteenth and Seventeenth Centuries. Studies in the History of Music Theory and Literature 1. University of Illinois Press. ISBN 9780252031564.
  • Rockstro, W[illiam] S[myth] (1880). "Modes, the Ecclesiastical". A Dictionary of Music and Musicians (A.D. 1450–1880), by Eminent Writers, English and Foreign, vol. 2, edited by George Grove, D. C. L., 340–43. London: Macmillan and Co.
  • Samson, Jim (1977). Music in Transition: A Study of Tonal Expansion and Atonality, 1900-1920. Oxford & Nova York: Oxford University Press. ISBN 0-460-86150-6.
  • Smith, Charlotte (1989). Manual of Sixteenth-Century Contrapuntal Style. Newark: University of Delaware Press; London: Associated University Presses.ISBN 978-0-87413-327-1
  • Solomon, Jon (1984). "Towards a History of Tonoi". The Journal of Musicology 3, no. 3 (July): 242–51.doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00030
  • Vieru, Anatol (1985). "Modalism-A 'Third World'". Perspectives of New Music 24, no. 1 (Fall–Winter): 62–71.
  • Winnington-Ingram, Reginald Pepys (1936). Mode in Ancient Greek Music. Cambridge Classical Studies. Cambridge: Cambridge University Press. Reprinted, Amsterdam: Hakkert, 1968.

Enllaços externs

  • Descàrrega de l'edició lliure del 'Grove Dictionary del segle XIX.