Manganime a la Xina

Infotaula d'organitzacióManganime a la Xina
Dades
Tipuscultura xinesa
Cool Japan (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Part deManga fora del Japó Modifica el valor a Wikidata

El Manganime a la Xina és un fet cultural important des de finals del segle xx.[1] Els primers territoris sinoparlants on va arribar el còmic japonés i l'anime foren Taiwan i Hong Kong,[2][3] però arran de la reforma econòmica xinesa, la Xina continental ha esdevingut el principal mercat estranger del còmic japonés, amb més de 500 milions de lectors a finals de la dècada del 2010.[4] Entre els factors que expliquen la popularitat de la ficció japonesa a la Xina, s'hi troben la semblança cultural entre els països,[4] amb plataformes com Bilibili amb 100 milions d'usuaris mensuals.[4]

L'animació japonesa ha sigut la preferida del públic xinés des de l'inici del segle XXI. En una enquesta de l'any 2004, 9 de les 10 sèries de dibuixos animats preferides eren japoneses, sent la restant Tom i Jerry.[3] D'entre les 50 preferides, 33 eren japoneses.[5]

Tot i que els caracters per a les paraules Manga (còmic japonés) i Manhua (còmic xinés) siguen els mateixos, es tracta de dos fenòmens diferents però on el primer ha influït en el segon.[6]

Orígens

Les edicions pirates de manga japonés daten de la dècada del 1960, en un moment on es feien a Taiwan i sols arribaven a Hong Kong.[7] La popularitat del manga a Hong Kong influí als artistes locals.[7] Els primers còmics pirata aparéixen a Taiwan a partir del 1966,[8] quan el govern del Guomindang promulga una nova llei de censura de material juvenil que provocà que el material japonés es començara a distribuir il·legalment.[9] El 1976, una editorial aconsegueix que un manga pirata passe la censura,[8] ja que el material aparentment local no era jutjat d'una manera tan severa com l'importat directament des de l'estranger.[9] Aleshores començaria el daoban shidai o període pirata,[8] on el material passava la censura si se significaven els noms i es cobrien pits i escenes més violentes.[9]

La primera sèrie d'anime en emetre's a la Xina continental fou Astroboy,[10] emesa a la CCTV el 1978.[3][4] Com que les sèries de televisió es podien emetre sense pagar drets d'autor,[11] prompte les televisions emeteren moltes sèries d'anime,[4] la majoria amb doblatge de Taiwan o Hong Kong.[3] En el cas del manga, les traduccions de còmic japonés eren més estranyes, i no es popularitzarien fins a la dècada del 1990.[4] Entre les primeres sèries de manga en publicar-se a la República Popular, hi trobem Doraemon.[12]

La primera sèrie shojo publicada al país fou Ōuke no Monshō,[5] i a banda de Doraemon, sèries shonen com Saint Seiya, Bola de Drac, Ranma 1/2 o Slam Dunk foren grans èxits.[5]

Període pirata

A principis dels anys 1990, les empreses japoneses no estaven interessades en llicenciar material a la Xina, per la qual cosa era relativament senzill fer tirades pirates.[11] La popularització de les sèries d'anime, especialment Saint Seiya,[13][14] van mostrar que hi havia mercat per a una publicació de manga.[11]

A la gran popularitat del manga japonés, li van ajudar les edicions pirates a baix cost fetes per editorials com Tong Li, a Taiwan, que tenia un sistema de copyright semblant al de la República Popular,[15] i la Sichuan Xiwang Shudian.[16] La popularitat del manga és especialment forta a mitjans de la dècada del 1990, gràcies a publicacions pirates com Huashu Dawang,[16] on apareixen els primers autors de Xin Manhua, el nou estil de còmic influenciat per la narrativa nipona.[17] El baix cost de les publicacions tingueren un paper en la popularització del manga i del xin manhua, ja que Huashu Dawang, a més de sèries japoneses, també publicava obres locals.[11]

El pioner de l'edició de manga pirata fou Zhou Liuyan,[17] mitjançant l'empresa Sichuan Xiwang Shudian. Publicaven els llibres baix el paraigua d'una editorial legal, Ningxia Renmin Chubanshe, esdevenint l'editora més important de manga pirata.[17] L'editorial, dedicada a llibres de belles arts i fotografia, començà el 1991 a publicar manga pirata amb la sèrie Fūma no Kojirō.[12] Tot i això, el gran èxit de la companyia fou Saint Seiya, amb sis milions d'exemplars venuts.[12] L'èxit es va deure a l'emissió de l'anime per la televisió Guangzhou TV, que seria replicada per unes 200 emissores arreu del país.[12] Es publicaren sèries com Bola de Drac, City Hunter, Ranma 1/2 o Sailor Moon pel conegut com segon canal de distribució de llibres,[18] reservat a empreses privades.[12][19] Tanmateix, baix el paraigua de Ningxia Renmin Chubanshe, també es distribuí pel canal reservat a les empreses estatals,[17] i Zhou Liuyan també elaborà un tercer canal de venda per correu.[17]

El seu èxit radicava en el baix preus de les produccions, amb estratègies com dividir els manga en volums més menuts que els originals per a poder vendre'ls a menor cost.[16] Com que van continuar publicant còmic pirata després del 1992, quan la República Popular signa la Convenció de Berna,[12] l'editorial, juntament amb Huashu Dawang, va desaparèixer l'estiu del 1994 arran de les denúncies de les editorials japoneses, que ja estaven interessades en llicenciar material al país.[17] Tres anys després, Ningxia Renmin Chubanshe perd la llicència per a publicar llibres en conseqüència pel mateix fet.[12] A causa de la potent distribució, Ningxia Renmin Chubanshe roman com una peça de la memòria col·lectiva d'aquells que llegien manga a mitjans dels noranta.[10] Altres editorials que distribuïren manga pirata foren Huaqiao Chubanshe i Yuanfang Chubanshe.[10]

Un altre mercat pirata important fou el dels DVD amb capítols d'anime i CD de música de sèries, que sorgeix a finals de la dècada del 1990 amb la popularització de les gravadores de CD,[5] i que desapareixeria a principis del segle XXI amb la popularització d'internet.[3] A partir d'aquell moment es desenvolupa una cultura del fansub.[3]

La gran presència d'animació japonesa en la televisió de la Xina a partir de la dècada del 1990 també influí estèticament en la indústria de l'animació local.[20] La influència japonesa i els fets de Tiananmen provocaren un major interés de les autoritats en els continguts audiovisuals,[21] però no va reduir la quantitat d'anime japonés emés per televisió,[21] fins que a mitjans de la dècada dels 2000 es limita la quantitat de programes estrangers al 40% de la programació televisada.[22]

Amb el tancament de les editorials pirates, el govern de la República Popular llançà el 1995 el Projecte 5155, amb l'objectiu d'impulsar la indústria nacional del dongman.[23][24] També en aquells anys, es confisquen uns 40 milions de còpies pirata de sèries animades, suposant que unes 300 sèries poc sanes deixen de publicar-se.[25] Entre aquelles sèries poc sanes hi trobem el yaoi, ja que la ficció homosexual va entrar al país mitjançant el manga,[3] sent Zetsuai 1989 el primer exemple d'èxit.[5] A la Xina s'ha desenvolupat un subgènere propi, el danmei.[3]

Projecte 5155

Va aparéixer en un moment on l'anime japonés tenia una forta presència al país i l'animació xinesa es trobava en crisi.[23] Va suposar una regulació de la indústria del dongman i el manganime, així com la limitació de les edicions pirates del manga japonés, que dominaven el mercat intern de còmic.[26]

Va comportar la creació de publicacions dedicades al manhua xinés,[27] entre d'altres iniciatives que tenien per finalitat crear un mercat per a animació televisiva local.[25] L'objectiu del projecte era establir cinc editorials, que crearien quinze publicacions sobre còmic i animació general, i cinc revistes de manhua amb contingut original creat al país. Les cinc publicacions de còmics que es van crear (Zhongguo Katong, Beijing Katong, Shaonian Manhua, Manhua Dawang i Katong Xianfeng) van ser molt influents en el mercat de manga xinés, i el desenvolupament del manhua.[27] A més, van omplir el buit que deixava Huashu Dawang.[28]

La influència de les publicacions en el desenvolupament del xin manhua s'explica pel fet que les revistes, amb material japonés molt atractiu, servien de trampolí per als artistes locals.[24] D'altra banda, amb la nova llei es controlava la quantitat de material estranger que es publicava, deixant espai per al desenvolupament de l'escena pròpia.[24]

La iniciativa també va permetre un major control sobre el tipus de contingut que es publicava al país, limitant aquell considerat perillós per a les normes socials xineses, com les descripcions d'amor i sexe adolescent.[14] El 2015, el govern va prohibir sèries com Death Note en considerar-les danyines per a la moral pública.[29]

Segle XXI

Tot i l'èxit a l'hora de crear una indústria legítima de manga i anime llicenciat, la majoria del marxandatge que es ven al país a la dècada del 2010 era pirata.[30] Entre les raons, hi ha l'alt cost relatiu dels productes importats des del Japó.[30] L'any 2018, el mercat del manganime a la Xina generava uns 26.400 milions de dòlars, 171.200 milions de renminbi, incloent produccions japoneses i de dongman.[31] En comparació, una dècada abans els productors japonesos valoraven l'anime piratejat al país pels volts dels 19.000 milions de dòlars.[10]

Referències

  1. ↑ Yu, Zhiwei; Huang, Jingbo; Wu, Xiaoya «The infiltration and market prospect of Japanese animation and manga in China». Shonan journal : the international journal of the Shonan Research Institute Bunkyo University. ISSN: 21850178.
  2. ↑ Lunning, Frenchy. Emerging Worlds of Anime and Manga. U of Minnesota Press, 2006. ISBN 978-0-8166-4945-7. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 McLelland, Mark. The End of Cool Japan: Ethical, Legal, and Cultural Challenges to Japanese Popular Culture. Routledge, 2016-07-22. ISBN 978-1-317-26937-3. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Fang, Erick. «The Chinese Manga Craze». Mintegral, 19-09-2019. Arxivat de l'original el 2020-07-05. [Consulta: 4 juliol 2020].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Wang, Yang «The Dissemination of Japanese Manga in China: The interplay of culture and social transformation in post reform period». Centre for East and South-East Asian Studies, Lund University, 2005.
  6. ↑ Brown, Ju; Brown, John. China, Japan, Korea: Culture and Customs. Ju Brown, 2006, p. 167. ISBN 978-1-4196-4893-9. 
  7. ↑ 7,0 7,1 Johnson-Woods, Toni. Manga: An Anthology of Global and Cultural Perspectives. Bloomsbury Publishing USA, 2010-04-15. ISBN 978-1-4411-5569-6. 
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Ogi, Fusami; Suter, Rebecca; Nagaike, Kazumi; Lent, John A. Women's Manga in Asia and Beyond: Uniting Different Cultures and Identities. Springer, 2019-03-14. ISBN 978-3-319-97229-9. 
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Lavin, Maud; Yang, Ling; Zhao, Jing Jamie. Boys' Love, Cosplay, and Androgynous Idols: Queer Fan Cultures in Mainland China, Hong Kong, and Taiwan. Hong Kong University Press, 2017-06-01. ISBN 978-988-8390-80-9. 
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Pang, Laikwan. Creativity and Its Discontents: China’s Creative Industries and Intellectual Property Rights Offenses. Duke University Press, 2012, p. 162-163. ISBN 978-0-8223-5082-8. 
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 M. CHEW, Matthew; CHEN, Lu «The Dissemination of Pirated Japanese Manga and the Rise of Xinmanhua». Media Institutional Contexts of the Emergence and Development of Xinmanhua in China, 04-06-2010.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 «20世紀90年代以來日本漫畫的對華輸出». kknews, 13-10-2019. [Consulta: 4 juliol 2020].[Enllaç no actiu]
  13. ↑ McLelland, Mark. The End of Cool Japan: Ethical, Legal, and Cultural Challenges to Japanese Popular Culture. Routledge, 2016-07-22, p. 166. ISBN 978-1-317-26937-3. 
  14. ↑ 14,0 14,1 Lent, John A. Asian Comics. Univ. Press of Mississippi, 2015-01-05. ISBN 978-1-62674-294-9. 
  15. ↑ John A. Lent, Pulp Demons: International Dimensions of the Postwar Anti-Comics Campaign (1999) p. 195.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Lianhuanhua Arxivat 2020-07-05 a Wayback Machine., 9º Arte Sao Paulo Vol 1 n. 2, 5-24, 2o trimestre/2012
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 Chen, Lu. Chinese Fans of Japanese and Korean Pop Culture: Nationalistic Narratives and International Fandom. Routledge, 2017-09-05. ISBN 978-1-315-41471-3. 
  18. ↑ Yun, Qidong. China's Publishing Industry: From Mao to the Market. Chandos Publishing, 2018-08-23. ISBN 978-0-08-101003-7. 
  19. ↑ «《女神的聖鬥士》絕版之謎». kknews, 07-08-2018. [Consulta: 4 juliol 2020].[Enllaç no actiu]
  20. ↑ Jones, 2019, p. 18.
  21. ↑ 21,0 21,1 Jones, 2019, p. 19.
  22. ↑ Jones, 2019, p. 19-20.
  23. ↑ 23,0 23,1 Xiao, Hui Faye. Youth Economy, Crisis, and Reinvention in Twenty-First-Century China: Morning Sun in the Tiny Times. Routledge, 2019-11-22. ISBN 978-1-000-76534-2. 
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Wang, Qi «THE DILEMMA OF JAPAN'S CULTURAL DIPLOMACY IN CHINA : A CASE STUDY OF JAPANESE MANGA AND ANIME». Centre for East and South-East Asian Studies, Lund University, 2007, pàg. 23-24.
  25. ↑ 25,0 25,1 Wu, Weihua. Chinese Animation, Creative Industries, and Digital Culture. Routledge, 2017-08-03. ISBN 978-1-351-61108-4. 
  26. ↑ M. CHEW, Matthew; CHEN, Lu Media Institutional Contexts of the Emergence and Development of Xinmanhua in China, 04-06-2010.
  27. ↑ 27,0 27,1 «Current State of Manga Magazines and Anthologies in China». ComiPress, 26-12-2006. [Consulta: 9 maig 2020].
  28. ↑ Lent, John A.; Ying, Xu. Comics Art in China. Univ. Press of Mississippi, 2017-07-20. ISBN 978-1-4968-1175-2. 
  29. ↑ «China blacklists attack on titan death note 36 more anime manga». Anime News Network, 09-06-2015.
  30. ↑ 30,0 30,1 «柯南都20周年了，為什麼中國動漫愛好者還是買不到正版周邊». kknews, 02-03-2016. [Consulta: 4 juliol 2020].[Enllaç no actiu]
  31. ↑ Harding, Daryl. «China’s Domestic Anime and Manga Market Surpasses 2.6 Trillion Yen in 2018». crunchyroll.com, 25-08-2019. [Consulta: 4 juliol 2020].

Bibliografia

  • Jones, Stephanie, "The Chinese Animation Industry: from the Mao Era to the Digital Age" (2019) Master's Projects and Capstones, 907.